Perquè parlar d’art és també parlar de pobles. Reflexions al voltant de la jornada ‘Cultura en rodalies’

Núria Gregori Sebastià
València (L'horta)

El passat divendres 23 de novembre, dins el programa Parlem d'Art que organitza el Sedi (UV) tinguérem la possibilitat de conversar sobre cultura contemporània i pobles a la Facultat de Geografia i Història de la UV. La taula estructurada en dues sessions, pretenia amb les intervencions d'Abel Guarinós (director de l'Institut Valencià de Cultura), Yolanda Sifres (directora del SARC) i José Luis Pérez Pont (director del Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana), conéixer les ferramentes que les Institucions públiques posen al servei dels pobles amb l'objectiu de vertebrar el territori a través de la cultura contemporània.

Les iniciatives d'aquestes institucions, que aglutinen la major part dels recursos públics destinats a les programacions culturals locals, foren contrastades en la segona part de la taula en una sessió en què els gestors culturals: Àlex Villar, Aureli Domènech i Joan Feliu, tècnics que treballen diàriament en les programacions culturals de les poblacions d'Algemesí, Sumacàrcer i Vilafamés, ens explicaren les seues experiències.

Malgrat les diferències entre les institucions i les poblacions convidades a participar en la jornada, els tècnics estigueren d'acord tant en l'anàlisi de la situació com en el diagnòstic de les deficiències que dificulten l'arribada dels programes culturals a les localitats. Els projectes i iniciatives presentats havien estat repensats arran el sotrac de la crisi econòmica iniciada en 2008, que va obligar a suprimir i retallar les ajudes i les programacions municipals. Una vegada passats els primers anys de la crisi i davant el que semblava una lleugera recuperació econòmica, les polítiques culturals comencen tèbiament a replantejar-se i ho fan des de la perspectiva dels nous models culturals i de públic que s'havien anat modificant en els darrers anys.
 

Yolanda Sifres, Abel Guarinós i José Luis Pérez Pont

Aquests canvis de model tenen resposta en una figura que ja existia als museus, però que des de fa aproximadament 10 anys, s'ha convertit en imprescindible, la mediació cultural. No s'entén ja cap museu, cap programació sense que tinga en compte l'articulació de les propostes del museu cap a tots els públics: infants, adolescents, majors, discapacitats... i semblava natural que aquesta mediació, eixira dels murs del museu i evolucionara de forma orgànica cap a les comarques. Un desenvolupament en el sentit ampli de la mediació que han entés institucions com l'Institut Valencià de Cultura, el SARC o el Consorci de Museus, facilitant a les localitats programacions i ajudes econòmiques, que deixen marge a certa autonomia de les localitats. 

El necessari i urgent increment de les plantilles de cultura

Malgrat aquesta voluntat per programar fora de València i vertebrar el territori a través de la cultura contemporània, els representants d'aquestes institucions coincidiren en

Núria Gregori, Àlex Villar, Joan Feliu i Aureli Domènech

destacar tres elements que dificulten l'arribada dels projectes en què treballen als pobles: la falta d'espais adequats a les localitats per a albergar aquest tipus de propostes, la falta de motivació dels ajuntaments a l'hora de programar activitats més arriscades -una carència que solen justificar en la suposada absència de públic per a aquestes propostes- i un tercer element que manifestaren de forma reiterada: la falta de recursos humans. La falta de personal tant a les seues pròpies institucions que sovint no compten amb el personal suficient per a continuar ampliant i desenvolupant els programes, com als ajuntaments, on la falta de tècnics o gestors culturals impedeix que la localitat accedisca a les ajudes i programe cultura contemporània. En paraules de José Luis Pérez Pont si no arriba més art contemporani als pobles 'no és per falta de ganes, no és per falta de capacitat, ni per falta d'idees, ni per falta de compromís, simplement és per falta de recursos humans'.
 

Aureli Domènech

Per tant, no es tractaria tant d'una falta de recursos econòmics, com d'una abona gestió d'aquests per part de professionals que coneguen i estimulen l'adequació dels espais municipals per a aquestes activitats, que coneguen i demanen les ajudes que l'administració pública posa al seu servei i que puguen fer un seguiment dels projectes i garantir la seua qualitat. I és en aquesta direcció en la qual treballen els tres gestors convidats a la segona sessió de la Jornada. Àlex Villar, Aureli Domènech i Joan Feliu que ens contaren les seues experiències al davant del que podríem considerar 3 casos d'èxit de la gestió cultural local al País Valencià.

La cultura com artística com a ferramenta per millorar una comunitat

Tres tècnics de cultura que treballen a tres municipis diferents, per a gestionar i programar cultura, i que recorden que encara que és cert que hi ha recursos, tenen una feixuga tasca a l'hora de tractar de fer qualsevol gestió amb l'administració pública, que no sempre és fàcil arribar fins a les ajudes i, en aquesta direcció, Aureli Domènech (Sumacàrcer) reclamava més facilitats i programes específics per a les poblacions més menudes, que tenen més dificultats per a gestionar-se de forma autònoma.
Tres localitats que han aconseguit amb molt d'esforç i mitjançant la faena dels tècnics, la complicitat dels polítics i molta mediació, sensibilitzar els veïns i veïnes cap a l'art contemporani. Educar-los i convertir-los en consumidors d'art contemporani que acudeixen i omplin cada activitat programada, que gaudeixen d'elles i que demanden ja inclòs, propostes més arriscades. Una tasca de mediació cultural que ha demostrat que és qüestió d'educar, d'ensenyar, d'aprendre els codis de l'art contemporani i que aquest aprenentatge és també cosa dels pobles.

Agrair especialment als ponents que participaren en la taula de forma totalment altruista i que s'entusiasmaren en el projecte des del primer moment. Moltes gràcies pel vostre compromís en la cultura!

Viktoria Sotsugova