Cultura en rodalies o un intent d’esborrar l’escletxa cultural entre els pobles i la ciutat

Núria Gregori Sebastià
La Ribera Alta
 
 «al País Valencià tot, o gairebé tot és poble»
Joan Fuster
 
Fotografia de Nicola David Raspa_Unsplash
Photo by Nicola David Raspa on Unspalsh
Si hem de pensar en un poble, segur que de seguida ens assalten les imatges de l’estereotip: un poble bucòlic, a la platja o a la muntanya, amb un ric i ben conservat patrimoni natural i històric, un riu, un bosc, un castell, una ben plantada església... amb velletes assegudes a la fresca de les nits d’estiu i xiquets jugant a carrers sense cotxes... Una imatge allunyada de la realitat de la majoria de pobles del País Valencià, sustentada per l’imaginari d’aquells que viuen a la ciutat, una fantasia alimentada per celebracions familiars o breus estances estivals, esdeveniments ludicofestius que distorsionen la percepció de la vida local.

La vida als pobles, com qualsevol altra, està articulada al voltant dels cotxes, les faenes i les presses. És cert que en línies generals, un poble té un ritme lleugerament més tranquil que la ciutat, una diferència marcada entre altres, per una característica morfològica dels pobles, la seua extensió i per tant les distàncies. A un poble tot estarà un poc més prop que a una ciutat, des de la família i els amics, a les parades habituals de la nostra rutina: el col·legi dels xiquets, el forn, el metge, el gimnàs, la faena, el parc... els desplaçaments amb sort, no solen ser de més d’uns minuts. Però la vida és cosa de ritme, i el ritme de poble s’interromp quant es tracta de buscar alguna cosa més que tenir cobertes les necessitats quotidianes.

Coses que diuen que NO només alimenten l'ànima: art i cultura

Photo by Ryan Stefan on Unsplash
Si viure al poble suposa tindre-ho quasi tot a prop, no podem dir el mateix dels equipaments culturals, els quals suposen una diferència bàsica entre la vida als pobles i a la ciutat. En aquest aspecte, la distancia se’ns pot fer eterna
siesperem que aquests equipaments, oferisquen a més una programació més o menys adequada i regular. Malgrat els constants intents de les administracions locals d’aconseguir una dotació cultural digna per a les poblacions: cases de la cultura, biblioteques, teatres, auditoris... són reduïts els casos de localitats amb sala d’exposicions o museus i més escassos encara, els pobles que poden dotar aquests espais d’una programació normalitzada.

I és que la cultura sempre pareix que arriba als pobles com de casualitat, una funció de teatre, un concert, una projecció, una conferència, una presentació d’un llibre... solen semblar més cosa de la Fortuna (la deessa) que dels tècnics municipals. Però entre totes les casualitats, n'hi ha una que destaca per la seua obstinada absència: les arts plàstiques, perillosament oblidades més enllà dels murs de les ciutats. Segons dades de la Diputació de València, la despesa total del SARC (Servei d’Assistència i Recursos Culturals) invertida en arts plàstiques no arriba a un 1% del pressupost total, una dada que inclou exposicions i activitats relacionades amb la ceràmica, el disseny, la fotografia, la pintura... i no estem parlant sols de contemporani. Unes xifres ridícules que ens permetrien comptar amb els dits de les mans, els pobles que han gaudit d’una exposició d’aquest tipus en els últims anys.

Invertir en cultura: una despesa per als que som de poble. 

Aquest minúscul percentatge del catàleg del SARC, principal font de subministrament cultural de les programacions municipals, suposa que a tots aquells que som de poble i ens interessa l’art i la cultura ens hem de moure. Ens hem de moure entre les localitats que tenim a prop i no sols per a gaudir de les arts plàstiques, també ho hem de fer per descobrir el patrimoni local als museus etnològics (única versió de museu que sembla poder existir als pobles), o per aprofitar les casualitats a sales d’exposició municipals o xicotets teatres de poble, i la resta d’arts escèniques? Hi ha circ als pobles? I dansa? Només les capitals de comarca ens salven, de tant en tant, la immensa clivella.

Per aquest motiu, Cultura en Rodalies es mourà. Es mourà principalment entre les comarques de la Costera i la Ribera (on visc i des d’on escric), però com l’art i la cultura és principalment cosa de ciutat, ens desplaçarem també a la ciutat de València per completar la nostra ingesta. Viure al poble, suposa invertir més temps i diners que un ciutadà (de ciutat) en cultura, un fet que irremeiablement provoca que l’escletxa cultural entre els que vivim al poble i els que viuen a la ciutat siga cada vegada més gran. I sí, ni tots els ciutadans són consumidors de cultura, ni a tots els que viuen al poble els interessa tampoc, però per als pocs (o molts) que els interesse, Cultura en rodalies ens ajudarà a organitzar les nostres agendes i invertir millor el nostre temps de culturetes de poble.

Photo by Yun Heng Lin on Unsplash
 


unsplash-logoNicola David Raspa unsplash-logoYun Heng Lin unsplash-logoRyan Stefan

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada