‘L’eclosió de l’abstracció', una exposició per acabar amb el mite del «això ho faig jo»

Núria Gregori Sebastià
València

«Fins ací la realitat!», o alguna cosa així degueren pensar els artistes plàstics quan, en el període d’entreguerres, però sobretot,

Allan Mccollum, Collection of 60 drawings nº 7, ca.1988-1990. Foto IVAM

després de la II Guerra Mundial, trencaren amb la representació de la realitat per a començar a donar més importància al material, al gest, al sentiment, a la forma. Una manera d’expressar-se que es generalitza al món de l’art cap a la meitat de la dècada dels 40, un moment en què els artistes decidiren que el seu art no serviria, almenys de moment, per a fer cap altra guerra. 

Una bona mostra d’aquest període el trobem a l’exposició L’eclosió de l’abstracció. Línia i color en la col·lecció de l’IVAM, una exposició comissariada pel director de l’IVAM José Miguel G. Cortés i els conservadors Josep Salvador i Mª Jesús Folch. Una mostra que es podrà visitar a les sales de Guillem de Castro fins a la tornada de l’estiu, i en la qual l’espectador trobarà alguns dels noms més importants de l’art abstracte espanyol i internacional.

Les peculiaritats de fer art abstracte a un país emmordassat

Una exposició que arranca a finals de la dècada dels 40, quan internacionalment comença a consolidar-se l’expressionisme abstracte, un moviment al qual l’Estat espanyol en plena postguerra no és alié i encara que de forma tardana (com tot en aquelles dècades) comença a despuntar en alguns artistes joves: Antoni Tàpies, Eusebio Sempere, Jorge Oteiza només per citar tres noms, que

Eusebio Sempere, Relieve luminoso, 1955. Foto IVAM

organitzats en grups com Dau al Set a Barcelona (1948-1953), el Grup Parpalló a València (1956-1961) o El Paso a Madrid (1957-1960) es convertiran en protagonistes d’un moviment que provocaria una fissura en la història de l’art difícil de superar. No debades, les obres d’aquests artistes van suscitar un encés debat entre partidaris i detractors d’aquest nou art, un debat que duraria gairebé dues dècades encoratjat també per les circumstàncies polítiques del país, doncs als anys 50 fer art abstracte a l’Estat espanyol suposava no només adoptar una estètica, sinó també prendre una postura política, i no precisament per honrar el règim. 

Les formes de l’art abstracte

Així, l’exposició formada íntegrament per obres dels fons de l’IVAM, ens ofereixen un recorregut per alguns dels més destacats representants d’aquest corrent, un interessant traçat en el que es poden llegir les diferents maneres d’entendre l’art abstracte. El recorregut s'inicia amb Esteban Vicente i els seus collages Embellished Surface (1952) o Número 4 (1949) qui al emigrar a Nova York i unir-se a la seua Escola, comença a utilitzar retalls de paper per a experimentar amb els colors i les textures, o crear xicotetes escultures-joguines amb trossets de material de rebuig del seu propi estudi (S/t -divertimento-, 1968-97). És la tornada a la matèria, l’element bàsic amb què treballa l’artista, sense matèria no hi ha obra i ací trobem Oteiza, Chillida o Alfaro treballant la fusta, l’acer, el ferro, o Tàpies i Millares, convertint en poemes visuals els més basts materials. I és que el material és capaç d’explicar-nos la història, els orígens de l’artista, de transmetre’ns el gest de la seua mà.

Però l’art abstracte no és només gest, no és només expressió, és també ciència, càlcul i geometria, són les obres de José María Yturralde (Figura impossible

Jose Mª Yturralde, Figura imposible. Serie cuadrados, 1974. Foto IVAM

-serie cuadrados-, 1974) i Soledad Sevilla (s/t, 1977), unes obres vinculades al Centro de Cálculo de la Universidad Complutense de Madrid, on pogueren treballar amb ordinadors des de finals dels anys 60 o són també els estudis de colors d’Yves Klein (Yves peintures, 1954). És la cerca del jo personal, la introspecció i l’experimentació amb drogues de Henri Michaux, és la tècnica i el dur més enllà les possibilitats d’aquesta (Pierre Soulages, Peinture 222 x 411 cm. 12 nov. 1984), és la tornada a l’experiència de l’espectador de Richard Serra, a la transformació de l’espai, a la reflexió del lloc on estem o al barroquisme de la cera nua de José Maria Sicilia en La luz que se apaga (1996).

És tot açò i és molt més, per què al cap i a la fi, l’art abstracte és l’autor, però també és l’espectador, qui amb la seua mirada, amb la seua experiència, pot (o no) tancar l’obra. I no, qualsevol no és capaç de fer una obra d’art abstracte, per què no tots gaudim de la mateixa manera d’una mateixa experiència, d’un mateix material, d’un mateix espai, d’un mateix color, d’una mateixa ciència... D’aquestes coses i de moltes més ens parla l’exposició L’eclosió de l’abstracció. Línia i color en la col·lecció de l’IVAM, una exposició imprescindible per a conéixer i reconéixer la col·lecció de l’IVAM, amb un final de la mà de James Turrell, que de segur no deixarà indiferent el visitant.