'Memòria de la modernitat' o una manera d’apropar als valencians el seu patrimoni

Núria Gregori

Alzira

Cartells Memòria de la Modernitat.

Per primer cop i amb la voluntat d’establir precedent, la Diputació de València amb la convicció de que l’art no pot ser només cosa de les metròpolis, s’ha proposat la tasca d’apropar les seues col·leccions artístiques als valencians de poble, i des de fa uns mesos itinera per les comarques de la província una selecció dels seus fons artístics. Després d’una primera aturada a Requena-Utiel, on es va poder visitar Memòria de la Modernitat a Requena (del 26 de maig al 29 de setembre de 2017), l’exposició esgota els seus últims dies a la Ribera Alta on fins al pròxim 4 de març es podrà visitar al Museu Municipal d'Alzira (MUMA). Les pròximes seus confirmades seran Gandia (pasqua 2018), Ontinyent (tardor 2018) i ja per al 2019 Torrent i Sagunt, encara que és molt possible que l’exposició continue itinerant ja que l’èxit de públic que l’acompanya, ha provocat que siguen nombroses les noves peticions d’ajuntaments per acollir la mostra.

Un projecte conjunt entre la Diputació i la Universitat de València

Els coneguts èxtasis de Sta. Teresa, degueren ser alguna cosa semblant al que va experimentar l’equip d’investigadors de la Universitat de València quant va començar l’encàrrec que la Diputació li feia. La Universitat era la responsable de catalogar de forma raonada els fons de la Diputació, més de 4.500 peces d’art, moltes d’elles d’artistes valencians de prestigi que en ocasions havien quedat relegades a l’oblit.

La tasca, plantejada com una investigació a llarg termini pretén catalogar cadascuna de les peces del fons de la Diputació, peces col·leccionades en els dos segles d’existència de la institució des de la seua fundació, i que en línies generals provenen de tres fons diferents: les pensions de pintura, els béns de les institucions que passen a gestionar-se a través de la Diputació (Hospital General, Beneficència....) i les compres directes que és fan des de la pròpia institució com són per exemple la galeria de retrats de polítics.

Una llarga investigació que permetia traure a la llum obres de Bernardo Ferrándiz, Antonio Muñoz Degrain, Joaquin Sorolla, Josep Renau, Eusebio Sempere, Artur Heras i un llarg etcètera. Una tasca de la que el públic no podria gaudir fins la publicació del catàleg raonat, un inconvenient que ja a les primeres reunions es va tractar de revertir.

Un cas de transferència: de la investigació acadèmica al gran públic

 Miguel Ángel Campano, Vocals E Blanca, 1981

En els primers mesos de treball, es va començar a forjar la idea entre els investigadors de la Universitat i els tècnics de la Diputació de visibilitzar la tasca que s’estava fent i treballar al mateix temps en un projecte més a curt termini, una exposició que permetera mostrar les investigacions a la vegada que posara en valor la col·lecció artística de la Diputació.

Aquesta voluntat de fer arribar al públic el que s’estava treballant a l’acadèmia va fer que necessàriament s’obrira una nova línia de treball entre els investigadors i tècnics, ja que a més de catalogar els fons, ara es tractava de crear un discurs, una narració que oferira una visió global dels fons a la vegada que permetera mostrar la seua naturalesa polisèmica. En paraules de la comissaria Ester Alba, Memòria de la modernitat havia de «construir la història pròpia de l’art valencià a través de les imatges de la Diputació».

Una visió de la modernitat valenciana

Públic durant una visita guiada. Foto: Frareba

L’exposició fa un recorregut per gairebé dos segles de l’art valencià. La mostra arranca en la segona meitat del segle XIX, moment en que s’inicien les pensions (1863), patrocinis de la Diputació amb la col·laboració de l’Acadèmia de Belles Arts de St Carles per a la formació d’artistes, que permeteren a joves pintors del moment (els ja nomenats Ferrándiz, Muñoz Degrain, Sorolla, però també Antonio Fillol Granell o Ignacio Pinazo), eixir de València i completar la
seua formació a les grans capitals artístiques i culturals del moment. Uns viatges, a Itàlia principalment, que contagien de modernitat València convertint-la en el «nucli artístic més rellevant de la primera meitat del segle XX». A la col·lecció de la Diputació es poden apreciar obres d’artistes valencians de prestigi internacional com Josep Renau o Rafael Pérez Contel, una rellevància cultural que es mantindrà inclòs fins després de la Guerra Civil amb Genovés, l’Equip Crònica, Andreu Alfaro, Eusebio Sempere o Doro Balaguer, uns noms que ja no estaran relacionats amb les pensions, però que també viatjaren a París i Roma en aquesta ocasió de la mà de les beques de paisatge Alfons Roig.

Apropar la memòria als pobles: una itinerança.

Les obres mostrades en l’exposició, són només una part de les dos centes peces seleccionades per a formar part de la mostra i que encara no s’han exposat en la seua totalitat. Memòria de la modernitat, vol anar oferint novetats en cadascuna de les seues seus i l’exposició s’adapta no només a les característiques de l’espai on s’exposa i les necessitats de conservació de les obres, sinó també a la història local de la nova seu que l’acull.

Si en el cas de Requena el nombre de peces que es van presentar al públic no arribaven a la centena, aquesta xifra s’ha vist superada en escreix en el cas d’Alzira on la Casa del Carbó (seu del Museu Municipal) presenta als seus murs un total de 150 peces, i entre elles cal destacar dues novetats en relació amb l’anterior seu.  És el cas de l’obra El tribunal de les aigües (1865) de Bernardo Ferrándiz, una rèplica que es conserva habitualment a la seu de la Diputació Provincial de València (l’original es troba al Museu de Belles Arts de Bordeus) i l’obra d’Ignacio Pinazo Últims moments del rei En Jaume el Conqueridor en l'acte d'entrega de la seua espasa al seu fill En Pere (1881), un quadre de tema històric on es narra una escena que segons la tradició va ocórrer a Alzira, només uns dies abans de la mort del monarca camí de València.

L’èxit de la iniciativa 

Activitats familiars.

Memòria de la modernitat, sembla reservar-se alguns secrets que ens anirà revelant en les futures seus que acolliran la mostra. Un fet que ens obligarà a
seguir la trajectòria i evolució d’una exposició organitzada amb les obres d’una col·lecció pública, que s’ha optat per presentar a un públic poc habitual: el públic que viu al poble, el que està lluny de la ciutat. Un esforç econòmic i de coordinació, que està trobant resposta en els milers de visitants que tant a Requena com a Alzira s’estan acostant per a veure l’exposició o participar en les activitats que s’organitzen al voltant d’aquesta: taules redones, conferències, visites guiades, tallers escolars i familiars... que han estat molt ben acollits pel públic local, unes activitats que ens han permès conèixer la col·lecció de la Diputació i de la seua mà, apropar-nos un poc més a la història de l’art valencià, una iniciativa que no podem més que aplaudir i que amb les xifres està demostrant que als pobles també ens interessa l’art.