St. Domènec es consagra al retrat compromés, amb l’exposició ‘Personatges’ d’Antoni Miró.

Núria Gregori
Xàtiva

Les capelles de l'església de St. Domènec (Xàtiva), acullen fins al pròxim 20 de maig l’exposició Personatges d’Antoni Miró (Alcoi, 1944). L’exposició mostra una seixantena de retrats d’una sèrie que quasi arriba al centenar de rostres, en els que Miró ens presenta en gran format, alguns dels personatges més destacats de la política i la cultura dels últims 100 anys, a partir de la seua pròpia relació personal i intel·lectual.

Del retrat a la sèrie

Un gènere, el del retrat que en format similar al que es presenta al convent, ha estat present gairebé al llarg de tota la carrera professional d’Antoni, que ja en les dècades dels 60 i 70 "pintava personatges relacionats amb el món de la pintura", retratava sobretot artistes plàstics, però també representava rostres d'intel·lectuals que li interessaven o cridaven d’una manera o altra la seua atenció.

Visitant front el retrat de Raimon

Els Personatges exposats a St. Domènec són posteriors, uns retrats en què Antoni comença a treballar en 2012, moment que pensa a convertir aquests retrats en una sèrie completa i treballa en ells com a conjunt, d’una manera més conscient. Així, inicia la sèrie amb els personatges que té més pròxims, els seus amics (molts d’ells íntims, confessa) els que solien visitar-lo al Mas Sopalmo on viu i treballa: Vicent Andrés Estellés, Isabel Clara Simó, Ovidi Montllor, Sol Picó... i a partir d’ací la sèrie es va anar ampliant amb més amics i alguns referents: Sanchis Guarner, Joan Fuster, Lluís Llach, Martí i Pol, Raimon, Maria del Mar Bonet, Enric Valor, Bob Dylan, Fidel Castro, Pepe Mujica i més.

Més dones, més personatges

Vista de la sala d'exposicions de St. Domènec

A la sèrie "li falten dones", afirma de manera rotunda, "estan les més lluitadores les més feministes però en falten més" i encara que Antoni no diu noms, té algun personatge més al cap i continua buscant a revistes, diaris, llibres i tot tipus de publicacions la imatge que li permeta començar a treballar en el seu retrat. És una artista molt metòdic, treballa fins molt tard al seu taller i cada dia consulta els mitjans de comunicació i guarda les imatges que li interessen, retalls sobre els quals treballar en el futur, en aquesta sèrie o en una altra no importa, guarda el retall i "ja eixirà". I encara que buscar les imatges adequades per a cadascun dels seus treballs resulta molt suggerent, una tasca a meitat de camí entre l’arxivística i l’antropologia, preferiria poder utilitzar fotografies pròpies, però poques vegades ho pot fer, només en els casos d’Isabel Clara Simó, Sol Picó o Maria del Mar Bonet ha utilitzat fotografies del seu arxiu personal: "els he fet moltes fotos", afirma.

Una trajectòria compromesa

L’art d’Antoni Miró ha estat sempre un art compromés, un art polític i continua sent-ho. Des del realisme social dels seus orígens, la crítica política i social no s’ha separat en cap moment de la trajectòria de Miró, una lectura política de la qual l’exposició de St. Domènec no es pot deslligar: personatges compromesos amb la llengua, amb la cultura, amb el país i de polítics, només "els que jo he considerat bons", tota una declaració de principis.

Obres exposades a una de les capelles.

Per què per a Antoni Miró l’art té una clara funció, el considera un "mitjà de comunicació increïble" que et permet portar la teua veu a qualsevol part del món i inclòs quant el missatge és sobre un tema molt local, allà on vas qui veu l’obra pot arribar a entendre "que això vol dir alguna cosa", declara. Una funció de l’art com a element de denúncia, de reflexió que adquireix tota la seua càrrega a l'església de St. Domènec, consagrada temporalment a uns personatges que de forma individual interpel·len l’espectador per anar revelant parts de la nostra història recent, de la història cultural i la política, un joc que ens descobreix a la vegada, fragments de la història personal del propi artista.