Un article (frustrat) sobre falles experimentals en rodalies o com acabar parlant de Frida Kahlo i falles escolars

Núria Gregori
Castelló de la Ribera 

Fa setmanes que li done voltes al post sobre les falles, un article obligat al calendari editorial d’un blog que vol ser, més o menys, d’actualitat. Però no volia

Photo by Michael Barth on Unsplash

parlar de les falles de qualsevol manera, volia parlar de falles experimentals, que conjuminaren tradició i avantguarda, falles agosarades, que portaren la història implícita però que miraren cap endavant, cap a una reinvenció de les mateixes falles allunyades de la mala fama del blaverisme que les va apartar (sembla que) sense remei, d’una part de la societat valenciana. Amb aquest propòsit he buscat falles alternatives per La Ribera i La Costera, he contactat amb artistes fallers, juntes locals falleres, tallers d’arquitectes i bandes de música, sense aconseguir trobar un fil (un filet em conformava) que em permetera estirar i parlar de falles i cultura contemporània. He buscat la inspiració al Combustible per a falles de Joan Fuster, a llibrets fallers molt culturetes i inclòs a Arroz y Tartana de Blasco Ibáñez, però pareix que les falles i jo no estem connectades. No he sigut capaç de trobar una idea que m’atrapara. Ninots, passodobles, indumentària, foc, focs d’artifici... ni tan sols els bunyols han aconseguit enganxar-me per a parlar d’una festa que no m’agrada especialment, però amb la que tenia, i potser encara tinc, la ferma intenció de reconciliar-me. 

En els últims anys (2 o 3) hi ha cert esperit reformista (o contrareformista, qui sap) a una festa que si sembla que ve d’una tradició més o menys antiga (del

Photo by @gelanm on Twenty20

segle XVIII diuen que daten les primeres pires falleres), tal com la coneguem hui la seua història no arriba celebrar el centenari. Una festa pròpia de la capital, València, que per mimesi es va anar estenent als pobles (en un radi de quant, 60 km?), a partir sobretot dels primers anys de la dictadura. Una imitació de la capital que pel que pareix, arriba de forma fragmentada a les localitats, doncs si a València des del principi mateix de les falles, existeixen falles experimentals, falles que no segueixen els paràmetres habituals, a les comarques és difícil trobar un únic cas, i amb açò no vull dir que no existisquen, només manifestar la meua incompetència i confessar que jo no he sigut capaç de trobar-les. 

Després de molts dies de pensar i repensar, he arribat a una solució higiènica parlaré del meu combustible per a falles o més bé del combustible de la falla escolar dels meus fills, un tema que em permet parlar d’art i educació, i aquest sí que és el meu terreny. Parlar de falles escolars és l’única manera que he trobat de parlar de la festa fallera des de les rodalies, amb una perspectiva artística i sense dir res que puga ser malinterpretat o puga ofendre a ningú. També és cert que potser no diu molt de la meua perspicàcia a l’hora de buscar tema per als meus posts, però també crec que diu molt de com vivim la festa fallera els que no formem part de cap comissió.  

Una manera de passar de les falles a l’educació artística

No vos parlaré ara de l’entrada en vigor de la LOMQUE, la reducció dels currículums escolars en educació artística i com aquesta formació ha quedat relegada a l’educació no formal, deixant l’aprenentatge de música, dansa, pintura, ceràmica... (i ara també la filosofia!!) a l’àmbit de les extraescolars, un fet que provoca greus desigualtats. Desigualtats en l’adquisició de destreses que afavoreixen la creativitat, una capacitat fonamental a l’hora de desenvolupar qualsevol ofici i que queda a l’albir de les possibilitats econòmiques de les famílies o la seua sensibilitat per aquest tipus de matèries. Un contrast que s'accentua als ambients rurals, on l’accés a museus, centres d’art, auditoris i institucions que promouen activitats educatives i culturals, es veu dificultat per la reduïda agenda dels pobles de rodalies i els kilòmetres que ens separen de la programació de la capital. 

Guerrilla Girls

No negaré que a casa nostra, l’art és una cosa que està molt present, no amb quadres (que no en tinc) ni amb artistes (que ens visiten poc), sóc historiadora de l’art i una manera de no oblidar el meu ofici és motivar als meus fills perquè visquen l’art com m’agrada viure’l a mi. A la mínima oportunitat acudim a un museu per fer una activitat i quant no podem (massa sovint), ens la inventem a casa, així que la falla que organitzava l’AFA del nostre centre, ens donava l’excusa perfecta per agarrar una vegada més, els pinzells.

La falla amb el títol Un passeig per la història de les dones, pretenia retre
homenatge i visibilitzar les dones tantes vegades omeses dels llibres escolars. Entre tantes dones ocultes a la història de l’art: Artemisa Gentileschi, Berthe Morisot, Tamara de Lempicka, Remedios Varo, Clara Peeters, Ángeles Santos, Maruja Mallo, Sonia Delaunay, Louise Bourgeois, Dora Maar,... potser hi havia una amb un rostre més fàcilment identificable: Frida Kahlo. Havíem de començar a conéixer la nostra protagonista i per fi tenia l’excusa perfecta. Feia temps que volia fer-me amb el llibre Frida Kahlo de la col·lecció Petita & Gran, una col·lecció meravellosa que visibilitza algunes de les grans dones de la història contemporània (Coco Chanel, Ada Lovelace, Ella Fitzgerald, Marie Curie...), no vaig tardar ni un minut en anar a la llibreria a buscar-lo.

© Archivo Diego Rivera y Frida Kahlo, Banco de México, Fiduciario en el Fideicomiso relativo a los Museos Diego Rivera y Frida Kahlo

L'elaboració del ninot: Frida Kahlo

Havíem de representar Frida Kahlo, per a ser cremada pel foc del ritu faller, però la història de Frida, no és una història fàcil de contar, és una història dura marcada pel dolor físic i una relació d’amor mal entesa, un amor depenent i malaltís per Diego Rivera, un amor romàntic portat al límit que no podem posar d’exemple. I ací el llibre de l’editorial Alba, ens facilita la narració, ja que el relat et dóna les pautes per a contar la història de Frida des de la perspectiva de la dona forta que es refà de les seues pròpies ferides i construeix la seua identitat. Diego està present al llibre, no podia ser d’altra manera, però sense aprofundir en la seua història, ell no és el protagonista, només una circumstància a la seua vida. El conte amb precioses i cuidades il·lustracions, ens fa un recorregut per la vida de Frida amb frases curtes i senzilles, un fet que permet una lectura autònoma i comprensiva dels primers lectors i dóna peu a l’adult per a continuar el relat fins atipar la curiositat de l’infant. Un conte que permet tantes lectures com els menuts demanen, revelant parts de la seua biografia al pas que els infants vagen madurant i assimilant la seua història. 

Portada del llibre Petita & Gran Frida Kahlo

El conte es va convertir en pocs dies en una de les lectures preferides dels meus fills i ens va donar peu a començar a imaginar com anàvem a representar Frida. Completarem la informació del llibre amb imatges d’algunes de les seues obres més destacades i de seguida se’ns va revelar l'autoretrat com la manera més eficient de representar-la, no només era el gènere més utilitzat per la mateixa Frida, sinó que a més ens permetia mostrar qui era (el seu rostre) i el seu ofici (el quadre).

D’aquesta manera començarem a treballar en el nostre ninot faller, un autoretrat de Frida Kahlo (del que, he de dir, que els autors se senten molt orgullosos). Un projecte allunyat de museus i centres d’art, però que ens ha permés des de les rodalies i amb pocs materials, continuar treballant destreses fonamentals per al desenvolupament psicomotor dels infants (dibuixar, retallar, pintar, apegar), a més de fomentar la seua imaginació i creativitat i aprendre nous conceptes sobre pintura, història, història de l’art i també, per descomptat sobre les falles per què sí, la nostra Frida també s’ha de cremar! 

Trasllat del ninot de Frida Kahlo pels carrers de Castelló.