Núria Gregori
L'Alcúdia (Ribera Alta)
Des del passat divendres 13 d’abril i fins al pròxim 11 de maig es pot visitar a la Casa de la Cultura de l’Alcúdia Els cossos agredits, una exposició on es presenta part d’un projecte en què els artistes Anna Moner i Sebastià Carratalà treballen des de fa més de 4 anys.
Sovint, el primer que percebem a l’enfrontar-nos a una obra d’art és la seua bellesa, un concepte que com és sabut, pot tindre tantes definicions com ulls miren l’obra. Un concepte abstracte difícil de descriure, i més si al que ens enfrontem és a una obra d’art contemporani, on sovint el gaudi estètic (el que fruïm mirant una obra d’art, una pel·lícula o un paisatge natural) és el resultat de concentrar el sentit de la vista en l’obra. L’acte de mirar l’obra, que donarà com a resultat un m’agrada o un no m’agrada completament vàlids, però que podem enriquir alimentant la nostra mirada amb informació. Una informació que ens permeta dotar l’obra d’un context que carregue de significats cadascuna de les formes que hi apreciem i ens amplie la seua lectura.
Un exercici del tot recomanable, a l’hora d’enfrontar-nos amb l’univers en què treballen Moner i Carratalà, una producció plena de referències als grans mestres de la història de l’art, al cinema, a la literatura, a la cultura, que mostra la profunda formació com a historiadors de l’art dels dos artistes, que omplin de significats cadascuna de les ganivetades que cusen els cossos o els forats que travessen l’alumini.
En el cas de l’exposició de l’Alcúdia, els dos artistes s’apropien, entre altres, d’obres de Goya, Ruskin, Ingres, Buñuel, Hitchcock o Kubrick. Unes obres que intervenen amb talls i forats de manera que accentuen o canvien el seu significat. Unes imatges mirades, retocades i corregides des del present amb la clara voluntat d’obrir diàlegs amb les obres del passat i agredir amb la seua acció les connotacions culturals i de gènere que aquestes amaguen.
Amb aquest objectiu li donen per exemple, una realitat física al forat pel qual Norman Bates mira en un fotograma de la pel·lícula Pshyco o aporten un nou significat a l’esquena nua de la Banyista de Valpinçon, una obra d’Ingres que per a Moner respon a una ‘representació clara del desig’ i que ara se’ns mostra flagel·lada. Unes línies tallades a l’esquena de la jove que ens parlen de violència i de gènere: de la creació dels estereotips femenins, la seua representació en la història de l’art, del paper de la dona en la història i del seu paper en l’actualitat.
Les obres exposades es presenten en plaques d’alumini lluent (la majoria de gran format), pintades amb oli i fregades amb fibra de vidre, una tècnica que en un primer cop d’ull ens recorda als gravats de Goya representats també en l’exposició, però que tal com ens recorda Anna, està vinculada amb una fita importantíssima de la tècnica i la història de l’art, la invenció de la fotografia i el perfeccionament de la seua tècnica amb els primers daguerreotips fotogràfics. Plaques de plata polides com espills, amb les que científics i artistes captaven fascinats, després d’hores d’exposició els primers paisatges. Unes representacions de la realitat que Anna i Sebastià evoquen ara amb l’alumini, un material que els permet jugar amb les llums, les ombres, els fils i les incisions per a actualitzar les obres i dotar-les de nous i múltiples significats, on un estudiat forat arrencat a l’alumini pot accentuar inclòs el ja inabastable abisme dels paisatges romàntics.
L'Alcúdia (Ribera Alta)
 | ||
| 'Lucio Fontana (1963), per Ugo Mulas (I)', 2014-15, Anna Moner i Sebastià Carratalà © els artistes |
Sovint, el primer que percebem a l’enfrontar-nos a una obra d’art és la seua bellesa, un concepte que com és sabut, pot tindre tantes definicions com ulls miren l’obra. Un concepte abstracte difícil de descriure, i més si al que ens enfrontem és a una obra d’art contemporani, on sovint el gaudi estètic (el que fruïm mirant una obra d’art, una pel·lícula o un paisatge natural) és el resultat de concentrar el sentit de la vista en l’obra. L’acte de mirar l’obra, que donarà com a resultat un m’agrada o un no m’agrada completament vàlids, però que podem enriquir alimentant la nostra mirada amb informació. Una informació que ens permeta dotar l’obra d’un context que carregue de significats cadascuna de les formes que hi apreciem i ens amplie la seua lectura.
 |
| Visitants davant l'obra 'Shining (1980), de S.Kubrick', 2014-15. |
Del visible a l’invisible
Moner i Carratalà comencen a treballar en Els cossos agredits arran l’estudi del treball de Lucio Fontana (1899-1968). L’artista, a finals de la dècada dels 40 comença a foradar i tallar els seus llenços en un intent d’anar més enllà del que la pròpia tela revelava i mostrar, en paraules de Carratalà, ‘el que havia de quedar invisible, mut’. Serà precisament, aquest fet, el de revelar l’invisible el que no és tan evident, el que mourà a Moner i Carratalà a treballar sobre unes fotografies que Ugo Mulas va fer de Fontana. Unes obres que es convertiran en el germen d’un projecte en el qual els dos artistes han treballat sobre obres d’autors com Camille Claudel, John E. Millais, Johann H. Füssli, fotografies de mestre de la república o d’intel·lectuals i escriptors.Descodificar les imatges
 |
| Visitant davant una de les obres en exposició |
Amb aquest objectiu li donen per exemple, una realitat física al forat pel qual Norman Bates mira en un fotograma de la pel·lícula Pshyco o aporten un nou significat a l’esquena nua de la Banyista de Valpinçon, una obra d’Ingres que per a Moner respon a una ‘representació clara del desig’ i que ara se’ns mostra flagel·lada. Unes línies tallades a l’esquena de la jove que ens parlen de violència i de gènere: de la creació dels estereotips femenins, la seua representació en la història de l’art, del paper de la dona en la història i del seu paper en l’actualitat.
El reflex de l’alumini
 |
| Visitant davant l'obra 'Aiguilles, Chamonix (1854), per John Ruskin', 2016 |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada